Elefants, Sabates i Paper -Francesc Ruiz Abad

Bernat Daviu

Elefants, Sabates i Paper is a solo show by Francesc Ruiz Abad consisting of drawings, paintings, photographs, notes and sketchbooks hanging from the ceiling. If that’s not enough for you, the show continues in the concert hall of bar Heliogàbal, where 300 drawings are glued to the floor. The installation simultaneously occurs with a performance by the band Nult, while visitors are invited to walk all over the drawings.

The gallery is small and cozy, which bolsters the informal and warm feeling of the exhibition. My first impression is chaos:  the viewer doesn’t have physical or mental space to rest; what seems to be hundreds of works are hanging with only few millimeters of space between them. In contrast to the ubiquitous minimal and clean contemporary exhibition, Francesc Ruiz Abad presents his work with an aggressive and stimulating welcome.

Until now, I’ve only known the pictorial work from the artist. My previous knowledge of the artist’s paintings guides me and helps me on my trip through the exhibition, immersed in a world that includes photo documentation of accidents in the artist’s studio, sketches of objects and figures, drawings on torn paper, and an assortment of paintings made in a variety of styles. There are also notes, lots of notes, in sketchbooks hanging from the celling along with other writings and drawings.

While I’m experiencing the show, I begin to think that paintings are the main focus of the installation. And I’m not thinking this because I previously knew the artist’s paintings, or because of a traditional hierarchy of disciplines. The paintings are larger than the rest of the pieces. Their object-like volume protrudes from the wall and creates a stronger presence than the rest of the work. Considering their shrill color palette, which reminds me of the Bad Paintings from the 1980’s, confirms their strong presence in relation to to the rest of the work.

At this point in my visit, I convince myself that I’m witnessing an exercise that focuses on the process of painting and what it encompasses. The artist shows us that a painting doesn’t start and finish neatly inside the margins of the canvas. The experience of going to the store to buy a brush, stapling a canvas to a stretcher, or preliminary ideas that never materialized are also essential parts of the “final” art piece.

I feel that Ruiz Abad needed to puke up everything he digested during his artistic process. For painters, it can be frustrating when the audience only analyzes a painting from a formal and aesthetic point of view. This artist, with his bold choices, has successfully shown the bigger picture of his pictorial practice. It will be interesting to see how the development of this artist continues. Will his fight with the limits of the canvas continue, or will this open a door into experimenting with new media?


 

Elefants, Sabates i Paper és una exposició de Francesc Ruiz Abad on trobem dibuixos, quadres, fotos, llibretes amb anotacions i esbossos suspeses al mig de la sala. Per si algú no en té prou, continua amb una instal·lació al terra de la sala de concerts Helioglabal, que interactuarà amb la música del grup Nult.

En sintonia amb el caliu de la proposta, l’exposició té lloc en un espai estret i no molt profund. El resultat és, a primera vista, un caos on l’espectador no disposa ni d’espai visual ni mental per reposar; les obres conviuen a la paret a escassos mil·límetres de distància. Acostumats a les presentacions minimalistes i preciosistes que predominen en les exposicions contemporànies, la proposta de Francesc Ruiz Abad em rep amb una violenta, i a la vegada estimulant, benvinguda.

Fins aquell moment només coneixia la faceta pictòrica de l’artista. Això em guia, i en part em salva, en el meu viatge per l’exposició enmig de fotos que documenten incidents a l’estudi, esbossos d’objectes i figures, dibuixos sobre papers esparracats i quadres d’estils variats. Trobem també anotacions, moltes anotacions; tant en les llibretes que pengen del sostre com acompanyant els dibuixos de la paret.

A mesura que m’endinso en l’exposició, trobo motius per pensar que els quadres capitalitzen el focus de la instal·lació. I això no penso que vingui donat pel que ja coneixia de l’artista o per un motiu de jerarquia de disciplines. Els quadres són superiors en dimensions a la resta de peces a l’exposició i, a més a més, degut al seu volum, sobresurten de la paret fent que la seva presencia sigui més notòria. Si això hi sumem la estrident barreja de colors, que em recorden elBad painting dels anys 80, fan que la meva mirada reafirmi els quadres com a punt de referència.

En aquest moment del viatge, m’he convençut de que estic presenciant un exercici que gira al voltant del procés pictòric i el que això engloba. L’artista ens mostra que un quadre no comença i acaba en els marges del marc: l’experiència d’anar a comprar un pinzell a la botiga, el grapar la tela al bastidor o la idea que no es va acabar de materialitzar són també parts essencials de la imatge “final”.

La sensació que em queda és que Ruiz Abad necessitava vomitar tot el material que portava digerint des de fa temps. És frustrant per molts pintors que l’espectador es limiti a analitzar un quadre des d’una perspectiva purament formal i estètica. L’artista, amb la seva presentació descarada, aconsegueix amb èxit mostrar-nos el bigger picture de la seva pràctica pictòrica. Serà interessant veure l’evolució de l’artista i si aquesta lluita amb els límits del quadre continua o si, per altra banda, obre el camí a experimentar amb noves disciplines/medis.

SHARE: Facebook Twitter

Noticies anteriors:

Barcelone ‘Underground’
Artículo de Postpostpost sobre la exposición Todo Hiper
Swab 2016
CERO
Art Nou primera visió